En memòria de l’Agustí Palau Gibert. Moltes de les imatges són a partir de fotos fetes en el seus viatges.

Planta 92. Records de teatre

Tràiler 'Sasif

'El camí de wasahali'

'L'aniversari de Numira'

'Fills de la llum'

Planta 91. Novel·les publicades

Editada per Espai Literari (Comprar)

Editada per Espai Literari (Comprar)

Planta 90. Alguns textos

La Jana li fa cas. Diu que no amb el cap. Li provoca un gran malestar contemplar el deliri del públic. La majoria dels assistents actuen com si estiguessin posseïts, alcen la mirada i aixequen els braços al firmament i criden com si una droga els portés a entrar en comunió i fondre’s amb forces misterioses de l’univers. Exaltats per la repetició insistent d’una monòtona tonada, ploren i riuen histèrics. Cantant aquella lletra endimoniadament hipnòtica, molts d’ells arriben a l’èxtasi.

La noia se li acosta tant que ell nota com la consistència vaporosa del seu alè li penetra l’olfacte. Modulat per la seva veu, aquell aire espès d’una dolçor embriagadora li provoca una punxada aguda a les temples. La proximitat d’aquell cos que desprèn una energia atàvica i salvatge li enrampa l’esquena—. Va, Freeman, no em pots dir que no. La noia l’agafa pel coll i li abaixa el cap fins que els seus llavis s’encaixen. Amb la llengua humida busca la del Freeman. Un cop ell ha entreobert la boca, ja no li demana permís. Amb el frenesí que provoca el desig, l’obliga a correspondre-li en aquell diàleg en què dues bèsties carnoses es temptegen cargolant-se l’una amb l’altra per recórrer plegades tots els racons fins a la gola.

El Roy serra les dents enrabiat, vincla el cos fins que toca la paret amb el front, tanca els ulls, mou el cap i el colpeja contra la superfície que ja no dibuixa ni diu res. Es maleeix a si mateix. Maleeix el món, aquella malvada endevinalla que mai no podrà resoldre, aquella manca de misericòrdia de la vida. Ja no accepta el misteri. No vol fer-ho. Neix dins seu el poder d’un odi indescriptible que mai fins ara no havia sentit amb tanta intensitat.

Passats tres segons, per la banda esquerra del mirall hi entra una imatge antropomorfa. Camina amb dificultat. És molt més alta que el Roy. Té el cap d’ase. Va vestida amb una americana i uns pantalons de llana groguenca. En lloc de mans i peus, té peülles. Es posa al darrere del Roy i se’l mira. El seu cap sobresurt per sobre del d’ell.

—No pateixis, Roy —li diu—. Res no és del tot igual a cap veritat absoluta. Si no fos així, el món seria un laberint asfixiant i infinitament trist. I no ho és —la imatge es pren uns segons abans de continuar—. Cada pensament pot ser transformador —aixeca el braç dret i posa l’unglot sobre l’espatlla del Roy—. Tots som nens en una carrera. Però té sentit. Res és inútil a través dels segles, ja ho veuràs —l’encoratja.

El Roy relaxa l’esquena. L’ase abaixa el braç i es queda mut al seu darrere.

Els arbres són enormes i les seves poderoses branques tamisen la llum del sol com si fossin el sostre d’un gran temple. No impedeixen entrar del tot la claror i es podria dir que no dificulten la sortida a les ànimes quan inicien el camí d’anada al cel. Semblen gegants que, a més, són allà per albergar i protegir les últimes despulles dels morts un cop els carronyaires i la descomposició hagin fet la seva feina.

El terra és flonjo, folrat d’herba espessa i humida, com si fos així perquè el cavall no faci soroll mentre camina, com si fos així perquè qui transita per aquí ho faci en silenci i no alteri la quietud si no és amb cants, amb resos o plors.

El Roy no s’hi resisteix, no intenta protegir-se. Una vegada i una altra prova d’aixecar-se, però el tornen a tombar a trompades. El cor li batega i ell no el reconeix com a propi. Delira com quan li han arrabassat la sort. Puja de nou pel pendent d’un gran túnel. Però ara és diferent. Ara té un propòsit. Vol portar-se la mà al front. Sap que al final hi ha la gran porta, el gran ventre. Es veu a si mateix com un àngel disposat a la lluita. Vol travessar-la, atrevir-s’hi, saber què hi ha al darrere, si la glòria o un lloc sinistre, si el cel o l’infern.

«On s’amaga el que he d’aprendre de tot això?», es continua preguntant mentre observa els altres vianants d’aquell sector, la majoria d’ells tristos i incapaços de desxifrar la seva vida, com si fossin animals ferits a l’espera d’un senyal extraordinari que els digui que aquell dia serà un dels bons, una colla de nens espantats esperant la seva dosi de fortuna favorable.

Per això ploro. Per això temo. Palpo les costures de les meves ferides que es tanquen. Somnio que es curaran quan faci una passa. Sou fades, sou bruixots, em despulleu del vel i de l’esfera, i jo, misteri per misteri, us aguaito com si fóssiu una tribu congregada que vigila que no em quedi enrere al camí. Sou aquí per fi. La meva sort i la vostra és una de sola. Una passa cap endavant, tan sols he de fer una passa cap endavant i aleshores desplegar les ales blanques. Encara sentint temor, ja no podré treure’m el vestit d’àngel i fingir que no sóc un dels vostres.

La ciutat, quan ella està desanimada, li sembla un organisme tan exhaust com la majoria dels seus habitants. En els inacabables sorolls que s’estenen al llarg de l’urbs i que li arriben esmorteïts a través del doble vidre de la finestra, a ella li sembla reconèixer un himne de guerrers mansos i derrotats. Hi ha dies que pensa que aquella ciutat, com tots els llocs on viuen els humans, és el camp d’una enigmàtica batalla, com ho és el món a qualsevol lloc on hi ha vida, però aquí els perdedors, que ni tan sols lluiten, són la majoria.

Comencen els càntics dins l’església. Són sobrecollidors, amb totes aquelles veus entonant-los alhora. Al metge li agradaria que no el commoguessin, que li provoquessin només rebuig, però no pot evitar que li semblin bonics. Això fa que se sumeixi encara més en un gran pesar. És ell el que s’equivoca? És un pecador, com diuen, que no accepta el consol de creure com fan els altres, d’abraçar aquella fe que és la que de veritat cura? Cada cop se’l miren amb més hostilitat. No l’hi volen, allà. Aquella gent ha emmalaltit d’una manera que ell no pot guarir, i, ara, ja no li queden forces ni per intentar-ho. Entra a la consulta. Deixa la porta entreoberta. Es porta la mà a la galta, indecís, sense saber què fer.

Just quan el sol sobresurt a l’horitzó, els primers núvols passen de llarg per sobre de la casa. Mudant incessantment de forma, semblen posseïts d’un coratge adolescent. La Laura els veu passar esvalotats. Precedeixen una mola de núvols menys alterable però més amenaçadora, de tonalitats cendroses i negres, que ben aviat, avançant cap a l’est, enfosquirà del tot el cel. Tot i així, l’heura que s’adhereix a la paret de la casa sembla celebrar la llum onírica que, des de l’altre costat, li fa arribar l’astre. La Laura n’acarona les fulles. Pertorbada la seva quietud per l’oratge, amb una estranya bellesa, reflecteixen la claror del sol. La Laura pensa que és com si voluntàriament deixessin la seva vida en mans de la providència, en una aparent comunió amb la divinitat que mai no deixa de ser real.

L’animal té la mirada desesperada, com si portés allà cent anys defensant-se, mossegant l’aire, tement i amenaçant aquells humans que, armats amb pals i pedres, l’envolten. De sobte, sembla que el temps s’hagi aturat i tot hagi quedat en suspens, esperant decantar-se cap a un sentit que ningú no controla. Aquells homes i dones, amb els seus rostres anèmics d’ossos i ulls vidriosos sobresortints, aquelles màscares de dolor, observen la nena expectants, muts, reblerts d’un recel que els fa mirar amb una ira devoradora. La nena contempla amb dolor l’animal que panteixa d’esgotament, la seva ànima espantada que pertany a un món que aquells altres humans ja no poden percebre. Una tela d’incertesa embolcalla aquell indret. La Nora no crida més. Es queda rígida, immòbil, i el silenci es fa tens, com si fos el preàmbul del que ha de passar, del que ningú encara no coneix.

… En d’altres llocs queden més plantes i habitacles germinals, però sense constància feta de zeros i uns.  Espero que us hagi estat suggeridor el que heu pogut veure.

Si us sembla que us poden interesar els meus serveis, no dubteu de contactar amb mi.